Johannes Brahms

Brahms neix a Hamburg, on destaca com a jove promesa del piano. Durant la seva joventut ajuda a completar els ingressos familiars com a pianista en restaurants i teatres, i també com a professor. El jove Brahms ofereix alguns concerts públics a Hamburg, i també dirigeix cors i orquestres.
Comença a compondre molt aviat, però les seves obres no seran conegudes fins el 1853, durant la seva gira com a pianista acompanyant del violinista hongarès Eduard Reményi. En aquesta gira coneixerà Joseph Joachim, gran violinista amb qui tindrà sempre una gran relació d’amistat i col.laboració. A Weimar coneix Franz Liszt, Cornelius i Raff. Joachim havia escrit a Robert Schumann una carta de presentació del jove Brahms, que arribà a Düsseldorf i es presentà a la família Schumann. Robert, fascinat pel talent d’aquell jove de vint-i-pocs anys, publica un article anomenat “Neue Bahnen” (Nous camins) a la revista Neue Zeitschrift fur Musik, on presenta Brahms com un compositor « destinat a representar l’expressió ideal d’aquest temps ». Brahms establí una relació molt estreta amb Clara Schumann, i després de l’intent de suïcidi de Robert i del seu tancament en un sanatori el 1854, es va convertir en un gran recolzament per a ella.
Després de la mort de Robert Schumann el 1856, Brahms divideix el seu temps entre Hamburg i Viena, i a partir del 1864 s’estableix a Viena definitivament. Durant les dècades de 1850 i 1860 escriu gran quantitat d’obres, però la seva música té una rebuda desigual. Les seves obres són qualificades de passades de moda per la nova escola alemanya, principalment representada per Liszt i Wagner. De fet, Brahms admirava molta música de Wagner i a Liszt com a pianista, però el 1860 va donar suport a un manifest contra els excessos romàntics de la seva música. Brahms va emmalaltir de càncer i va morir el 1897 a Viena, on està enterrat.
Tot i que s’ha vist Brahms com un dels últims bastions del Romanticisme, en realitat les seves obres tenen una sòlida lògica formal i estructural. Sovint se l’ha oposat diametralment a Wagner, però no se’l pot qualificar en absolut de compositor reaccionari. La seva música conté a parts iguals formalisme i expressivitat, tal com afirma Arnold Schoenberg en l’assaig “Brahms el progressiu”, que posa les bases de la gran admiració que ha despertat Brahms durant tot el segle XX.